El nostre particular mur

Segurament, molts dels que esteu llegint aquesta entrada, al llarg de la vostra vida heu ensopegat, heu hagut de demanar perdó i donar les gràcies, heu hagut de rectificar i heu complert algunes de les vostres metes personals. L’èxit, sovint es relaciona amb tenir molts diners, aconseguir un treball amb prestigi i ben remunerat, tenir molts seguidors a les xarxes, però no crec que sigui així. L’èxit, cadascú l’hauria de concebre en la mesura que destini el seu propi temps, un dels nostres béns més preuats, a la gent que s’estima, gaudeixi de la seva feina i s'esforci hora rere hora en assolir les seves fites. L’èxit és estar orgullós de la teva situació actual amb la gent que t’envolta i que puguis llevar-te del llit pel matí amb ganes i il·lusió de treballar en allò que t’agrada, independentment de les convencions socials preestablertes i la repercussió mediàtica que pugui tenir la teva professió. És molt fàcil caure en la temptació de recitar el repertori clàssic d’excuses com: “No sé el suficient per tirar-ho endavant”, “Estem en crisis”, “No tinc prou recursos”... Aquest llistat infinit d’expressions ens crea una falsa idea de justificació per seguir en la nostra zona de confort i crear un mur impenetrable per no aconseguir alguns dels nostres somnis, que els considerem “impossibles”. Aquest és el problema, el nostre mur particular es fixa dins el nostre cap i d’alguna manera “legitima” la nostra passivitat i la poca o nul·la. Però, la pregunta que ens hauríem de formular és: “Què he fet per apropar-m’hi cada cop més al meu objectiu? Quants passos he donat per acostar-m’hi?”.

Actualment, vivim en un món ple de competència, en el qual has de superar al company del costat per col·locar-te en una posició d’avantatge de cara a una feina, per exemple. Aquesta inculcació de l’individualisme egoista per ser el MILLOR hauria d’anar tendint cap a l’aprenentatge recíproc i la col·laboració, mitjançant la qual entre diverses persones complementen les seves mancances i les seves virtuts amb un objectiu comú. Per això, s’haurien de construir ponts, enlloc de murs i barreres, sense deixar a ningú pel camí, com ho fa la competència portada a l’extrem.   

La zona de confort, com he dit abans, també és una de les justificacions per les quals ens quedem estàtics i no ens arrisquem per allò que volem. Una de les claus per vèncer aquesta por és deixar de ser realistes. L’inventor d’internet no estava sent realista quan va voler crear un sistema de navegació online perquè milions d’usuaris poguessin fer recerques, Mark Zuckerberg tampoc ho fou, quan va crear Facebook, Steve Jobs tampoc ho fou gens ni mica i va aconseguir crear, en el garatge de casa seva, un dels primers ordinadors; Macintosh. Per tant, comencem a eliminar el nostre diccionari d’excuses barates. Si és una fita que realment et motiva, no t’importarà dedicar-li tot el temps del món i tot l’esforç possible per portar-ho a terme.

Per acabar, m’agradaria reproduir una frase d’algú molt savi que afirmava: “No et preocupis per fer una casa espectacular, preocupa’t de col·locar, dia rere dia, un maó de la millor manera.”