Antoni Bassas, periodista, guionista de televisió i ràdio i membre directiu del diari Ara
“Sentia la necessitat de treballar a la ràdio”
Des de quan i com es comença a gestar la seva vocació?
A casa meva les notícies es comentaven cada dia. Els meus pares no havien pogut anar a la Universitat i per a ells, els mitjans eren unes eines transcendentals que els permetien entendre millor el món en el que estaven vivint. A més, jo sempre escoltava els partits del Barça per la ràdio, ja que se’n feien molt pocs per televisió quan era petit. Quan estava malalt em donaven un transistor perquè em distragués. Poder viatjar amb els jugadors del Barça i tenir a tots els oients pendents de la teva narració em semblava el màxim. Sentia la necessitat de treballar a la ràdio o, com a mínim, provar si me’n sortia. Donant voltes pel dial vaig descobrir que a Ràdio Joventut feien un programa els dissabte al matí on reunien a la canalla per llegir poesies, jugar a fer de periodistes, etc. Entre tots els nens reunits ens hi trobàvem l’Alfons Arús, el Jordi Basté i un servidor.
Com va ser el seu primer contacte a Radio Joventut després d’endevinar la veu de Luis Suárez, exjugador del Barça amb un accent gallec molt distintiu?
Encertar de qui era la veu fou un molt bon pretext per anar a la ràdio a recollir el disc que em donaven com a premi i vaig aprofitar l’ocasió per demanar si podria col·laborar en el mitjà. D’aquesta manera vaig començar a fer els dissabte al matí un programa per a nens, fins que al setembre del 1980, Ràdio Joventut i Ràdio 4 van començar a fer un carrusel de futbol el qual m’enviaven als camps del Júpiter, de la Gramenet, del Barça Atlètic a fer el minut i resultat.
Quin plus li va suposar arrencar des de l’àmbit esportiu quan va presentar el Matí de Catalunya ràdio?
Retransmetre futbol en directe t’obliga a ser molt àgil de ment i de llengua, a tenir una bona retentiva, a tenir capacitat de síntesi i a perdre la por a llençar-te a la piscina. Sempre estàs a la vora de la piscina i quan marquen has d’entrar immediatament. Amb en Puyal, vaig canviar camps de tercera per jugadors del primer equip del Barça. Aquella època em va permetre viatjar per tota Espanya i Europa guanyant seguretat en mi mateix, millorant professionalment i fent-me un nom. Potser no sabia tant de política com de futbol, però sabia preguntar i estava en disposició de fer el més difícil d’una entrevista; documentar-me i escoltar.
L’any 1986 s’incorpora al “Vostè jutja” en un altre format de la mà, també, d’en Puyal. Què li va suposar “l’escola Puyal”?
La seva paraula clau és “criteri”, trobar el perquè fem les coses d’una manera o d’una altra, quin objectiu estem buscant i quin missatge volem transmetre amb aquesta forma i aquest fons. Fruit d’aquesta reflexió diària, la sistematitzes. La seva obsessió me la va resumir en una frase que m’ha acompanyat sempre: “no ens han d’escoltar perquè ho fem en català, sinó perquè ho fem bé. Si ho fem bé, ens guanyarem la vida, prestigiarem la llengua i el mitjà i serem atractius pels publicistes”. El fet de fer-ho en català va ser una opció, però l’objectiu era fer-ho bé. Treballar amb en Puyal era com tenir un entrenador personal; algú que donava, però alhora t’exigia i t’ensenyava. Si vols destacar en aqueta feina l’has de fer bé i només així, prestigiaràs la cadena on estàs i tu, finalment, et faràs un nom.
Com neix l’APM?
Quan ho vam posar en marxa amb en Xavier Bosch a la ràdio la tardor del 1994, el que buscàvem era trobar un ritme de comunicació que s’adeqüés a les generacions que estaven pujant. Fer ràdio, però més viva i intensa. Al setembre de l’any 1993, durant la campanya per descavalcar a Felipe González del poder que rebia el suport del nacionalisme català encarnat per Jordi Pujol, el diari ABC va publicar una portada en la que apareix la foto del líder de CiU on hi diu: “Igual que Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”. Hi ha fets que són tan forts en si mateixos que només posant-li el mirall al davant i tornant-lo a sentir en un altre context, en un programa de ràdio a Catalunya agafa una dimensió totalment diferent. I no ens vam equivocar. Tres anys més tard rebem l’Ondas per l’APM a la ràdio i després, en Carles Capdevila em va suggerir de portar-lo a la televisió.
Parlant del canvi de la ràdio a la televisió. Existeix el fenomen que la càmera t’estimi o és simplement un tòpic?
(Riu) És ben curiós veure que fins i tot els que saben de televisió es poden equivocar sobre si una persona funcionarà bé per càmera o no. Aquest fenomen té a veure amb un do natural de comunicació que és previ; quan algú que actua amb honestedat, seguretat, humilitat i sentit de l’humor en la vida real, davant de les càmeres funcionarà igualment. L’únic dubte que pots tenir és que la televisió és un canal que demana un llenguatge directe i clar, sense cap mena de divagacions.
L’amoïna l’autocensura en el món del periodisme?
Sí m’amoïna. És una preocupació que tinc present en la que intento no caure-hi. Lluís Foix, que va ser director de la Vanguardia, sempre diu que en les redaccions hi ha una cartells invisibles molt grans amb el que es pot dir i amb el que no. És veritat que un periodista en algun moment de la producció de la notícia s’ha de preguntar per les repercussions que tindrà, si la resposta és moltes, però no m’importa, anem bé. Si la resposta és moltes, millor que no ho faci, anem malament. A mi l’autocensura, m’amoïna perquè és una temptació molt dolça de caure-hi. Si no t’arrisques, és difícil tenir èxits professionals.
Què n’opina de l’agressivitat en les entrevistes?
Si tu bases l’entrevista essencialment en una eina, al final pots acabar sent previsible i no obtenint els fruits que n’esperes. Les entrevistes són com la vida, hi ha moments per tot: per l’agressivitat, per escoltar, etc. Sempre s’ha de trobar la tecla més adient.
Amb què es queda de la seva època de corresponsal de TV3 a Washington?
Viure allà tot són punts positius. Un viatge exterior, també és un viatge interior. A mi em va servir per descomprimir-me i canviar d’escenaris tan físics com mentals. Em va permetre un contacte molt més estret amb la meva família. Des d’un punt de vista informatiu, m’ha enriquit, perquè m’ha permès entendre el funcionament d’un país tan ric i gran i amb una política diferent a la europea, però que alhora que ens influeix molt. Des d’un punt de vista professional poder treballar com a corresponsal a la televisió pública catalana fou un luxe, amb les millors condicions i molta llibertat en una secció de renom com és la d’internacional a TV3. Com a punts negatius, la llibertat de poder portar armes fa que les possibilitats d’haver d’informar d’actes violent sigui molt més gran i (canvia de to) haver d’anar a Newtown a informar que un home ha matat a vint nens petits d’una escola és duríssim. Hi ha una altra fet que és molt bo des del punt de vista professional, però tristíssim des del punt de vista humà, que és quan em va tocar cobrir els primers dies de terratrèmols d’Haití. Fou l’experiència professional més crua que he viscut mai, no només per les condicions de feina, sinó perquè veies piles de cadàvers pel carrer, un bany de tragèdia. El que mata no és el terratrèmol, sinó la pobresa.
Com s’embarca en el projecte de la creació de l’Ara, un diari que va néixer abans a Facebook que de manera impresa?
Va ser una embarcada d’en Carles Capdevila. Per això va néixer, és un diari nou per uns temps que s’estaven creant, en plena crisi periodística, financera i nacional. L’Ara és el mitjà que estava esperant molta gent sense saber-ho, que parla des del punt de vista social i nacional amb molta més naturalitat i sense “motxilles” de temps passats. Nosaltres sempre hem pretès viure del subscriptor i li hem donat sempre una importància vital a la versió online. Em vaig embarcar perquè per mi suposava l’entrada a un mitjà en el que no hi havia treballat mai, en premsa on podia fer continguts audiovisuals que sempre havia fet. Era una temptació irresistible.
Quines semblances i diferències hi ha entre les generacions actuals de futurs periodistes i les d’anys enrere? Ho tenim més difícil o més fàcil?
Mai no ha sigut fàcil. Però sí que és veritat, que a la nostra època les empreses periodístiques encara tenien el monopoli de la emissió. Això s’ha acabat. Els actors s’han multiplicat i en conseqüència, la informació sembla que hagi deixat de tenir valor perquè està a tot arreu, és com l’aire que respires. La gent ja se sent informada a partir de Twitter o Facebook. Jo si volia que els altres sabessin que jo era un bon narrador esportiu havia d’anar a una emissora de ràdio i demanar per favor que em deixessin fer alguna cosa. Ara, un youtuber pot demostrar al món les seves capacitats comunicatives. Abans, no hi havia Erasmus, no parlàvem anglès, el nostre món era més local. És evident que la nova generació de periodistes va cap a un món més incert on tot és més ràpid, més fugisser. Ni la generació actual, ni la meva han sigut les pitjors, ja que no hem hagut de patir una guerra ni una postguerra. Res és pitjor que això.
Quins trets ha de tenir un periodista per ser un bon periodista?
Els tret serien el treball, la passió, la honestedat, la cultura, la curiositat, la posició de sospita davant del poder, dubtar de les coses i fer una dieta informativa variada.
“Una de les pràctiques més sanes en el món del periodisme és tenir una dieta informativa variada.”
“Segons Lluís Foix, a les redaccions hi ha una cartells invisibles molt grans amb el que es pot dir i amb el que no es pot dir.”
“Les entrevistes són com la vida, hi ha moments per a tot, però la gràcia és triar sempre l’eina més adient. Si sempre utilitzes una, acabes sent previsible i potser, no obtens els fruits que esperaves.”
L’Antoni Bassas és un periodista, que malgrat la seva llarga trajectòria i experiència professional, no oblida els seus orígens i recorda perfectament quan ell es trobava en la mateixa situació que els estudiants de primer any de periodisme, i això té un gran mèrit. Mai no ha acceptat una entrevista pactada, encara que alguna vegada els entrevistats hagin intentat influir en el fil conductor d’aquesta. Un tret distintiu de l’Antoni Bassas és la polivalència que ha demostrat durant la seva carrera, en la qual ha trepitjat tots els terrenys possibles, des de la premsa fins a internet, passant per la ràdio i la televisió.
“Hi ha pràctiques que són útils i que seguiran sent indispensables per a qualsevol generació en el món periodístic, malgrat els avenços tecnològics, com són llegir, saber escoltar i comunicar”. Ell creu que la seva professió recuperarà finalment la credibilitat quan torni a demostrar que és útil i indispensable, com ho demostra cada dia garantint la salut de la democràcia i exercint de quart poder. “No em voldria imaginar un món sense mitjans de comunicació”. Sense cap mena de dubte, em quedo amb la humilitat i l’amabilitat de rebre’m al seu despatx i dedicar-me una conversa sincera i enriquidora.
