Alguna vegada us heu plantejat
fins a quin punt són importants les lletres a la nostra vida? Com pot ser que
mitjançant menys de trenta lletres tinguem la capacitat d’expressar o
comunicar, en major o menor mesura, tot allò que se’ns passa pel cap.
Sovint es fa una distinció, una
mica absurda, dels individus segons si estudien branques de “lletres” o de “ciències”,
quan a la pràctica es nodreixen l’una de l’altra recíprocament. Les lletres són
de les poques coses que ens acompanyaran tota la vida, dia rere dia. Aquest fet
fa que sigui inevitable que estiguem condicionats per elles; com ens canvia la
vida d'un moment a un altre per un “sí!” o un “no!”. Dues respostes que depenent del context et poden
fer saltar d’alegria o ensorrar-te en moments determinats.
També s’acostuma a dir que
darrera de cada paraula, la suma de diverses lletres, hi ha una intencionalitat
per part de l’emissor del missatge que d’alguna manera afectarà l’estat del
receptor. En aquest punt ens podem plantejar qui té realment el poder; la
paraula en si mateixa per la seva sonoritat i estridència, o bé la persona que
la diu, el moment en que es diu o el to amb què es diu? Per una part,
podríem dir que hi ha diverses paraules que per si mateixes tenen un fort pes
com les “paraulotes”. Però, realment són aquestes les que
afecten més als receptors? Malauradament, crec que actualment el valor de
moltes paraules està cotitzant força baix i que, cada vegada més, depèn de qui
te les digui i en quin moment. Posem per cas, no és el mateix que la teva àvia
et digui que ets molt maco, que t’ho digui una noia amb qui
comparteixes classe. També varia molt segons el context ja que, no és el mateix
que et diguin: “quina olor que fas!”, sortint del lavabo o d’una perfumeria (un
exemple una mica escatològic, però força clar).
Sense cap mena de dubte una de
les funcions que valoro més de les lletres és que et defineixen i t’identifiquen
mitjançant nom i cognoms. Moltes vegades no ens adonem, però el fet de tenir
nom i cognoms són uns símbols d’identitat (un dels drets fonamentals segons els
drets de la infància) que et fan ser qui ets. Un fet que ho constata és que la
majoria de persones que, per qualsevol motiu, han hagut d’estar en alguna presó o
camp de concentració eren identificats per números i no per les lletres del seu
nom. Cal dir que la identificació de les persones a través d’una successió de
números han estat fruit de la fredor burocràtica que pretén tenir-nos “fitxats”
a tots.
La vida sense lletres estaria més
buida de significats.